ENTRE LA TERRA I EL CRIT
Instal·lació de Maria Monseny x Pangea
Aquest espai acull dues obres que comparteixen una mateixa actitud: tocar la realitat sense guants. No hi ha metàfora excessiva ni sublimació: hi ha matèria, memòria i decisions.
CRESOL, de Maria Monseny, i FLAGS, dissenyades i confeccionades per Pangea, dialoguen sense buscar acord. Cadascuna té la seva veu i el seu ritme, però conviuen en una mateixa intenció: fer present allò que normalment apartem.
CRESOL
Maria Monseny
Descalçar-se. Tocar la terra. Acceptar la pols i el fang.
A CRESOL, Maria Monseny no representa, sinó que activa. Porta materials reals del que podria ser un hort real, eines gastades, les de la llum filtrada d’acord amb les pedres, la terra, les restes d’objectes plens de quotidianitat. Tot ha estat tocat, usat, sentit. No hi ha simplement estètica perquè hi ha experiència.
El coure apareix allí com a conductor. No només d’electricitat, sinó de memòria. És el que manté el fil entre la cuina de casa, l’hort de l’àvia i la pràctica d’una espiritualitat sense dogma, callada, que es fa amb les mans.
Aquesta obra no és per mirar. És per estar, per parar el cos i deixar que el territori t’arribi.
Una invitació a estar en contacte. En silenci sincer. Sense separació entre l’espiritual i el físic.
FLAGS
Pangea
Deu banderes. Deu afirmacions o preguntes. Deu formes de resistir existint, que no és altra cosa que viure des de la llibertat.
Aquestes banderes no representen cap nació ni cap dogma. Són un manifest obert de The Yoga Gallery: la voluntat de practicar el ioga com una manera de viure, no com una disciplina separada del món quotidià. Cada bandera diu alguna cosa diferent. Algunes celebren: “WE ARE THE YOGA GALLERY”, “UNION”. Altres incomoden: “MY GUN HAS A NAME: VULNERABILITY”, “I DARE TO DISLIKE”, “A SWORD OF TRUTH”.
Totes són simples, directes, amb colors plans i formes simbòliques. Són fàcils d’entrar, però no sempre de digerir. Com una veritat inesperada, com una pràctica honesta: no totes agraden. Però totes remouen. Aquestes banderes no volen embellir. Volen parlar. No volen unificar. Volen expressar i integrar.
I ho fan aquí, sense onejar en aquest espai com si fossin veus, bramuls, silencis, espases i oracions.
Unconform —l’estudi de disseny format per Eva i Mirco— va ser convidat a definir el concepte i la direcció creativa per a una sèrie de 10 banderes creades per Pangea.
Vam proposar 10 microreceptes que intenten qüestionar els contorns de l’espiritualitat contemporània: menys evasió, més realitat; menys narrativa, més realitat. Menys, més.
Receptes que estan en sintonia amb l’esperit del projecte i el seu fundador, Gabriel Pena.
Des d’aquí, vam acompanyar el procés il·lustratiu sense interferir en el llenguatge de Pangea ni vincular-lo als codis visuals del ioga contemporani. El resultat és una sèrie de peces que desafien, celebren i incomoden.
___
WE ARE THE YOGA GALLERY / SOM THE YOGA GALLERY
Una forma circular al centre, envoltada de formes oposades, amb les lletres T Y G als marges. Aquesta bandera és una declaració d’identitat. Som això. No un logotip. No una marca. Una força que es defineix pel moviment, la integració, la convivència dels contraris. Centre i perifèria. Llum i ombra.
UNION / UNIÓ
Una clau, un cor, una forma que recorda un nus celta o una connexió contínua. La unió aquí no és l’harmonia, és consciència. Enllaçar el que sembla separat. El cos i la ment. El que estimem i el que evitem. No hi ha espiritualitat sense connexió. No hi ha connexió sense veritat. No hi ha veritat sense el ioga. No hi ha ioga sense relació ni integració.
I HAVE ENOUGH OPIUM IN MY SOUL / TINC PROU OPI A L’ÀNIMA
No cal buscar fora. L’opi ja és dins. No com a fugida, sinó com a activació profunda. La meditació desperta un estat que transforma la percepció sense anestèsia. És l’espai on el soroll s’atura i tot pren rellevància. Pessoa escrivia: “Tinc prou opi a l’ànima.” Nosaltres ho fem matèria. Viure amb els ulls oberts. Això és ioga. Aquest és l’efecte. Quan practiques de veritat, el món no desapareix, però deixa de fer mal per passar, sense dubtar-ho, al costat de l’amor incondicional i de la compassió.
REALITY SETS ME FREE / LA REALITAT EM FA LLIURE
La realitat a vegades no és amable. Però és l’únic lloc on podem viure. Fora d’això: autoengany, fantasia, anestèsia. Acceptar la realitat —amb tota la seva brutícia, contradicció i desgast— és tallar el cordó amb la ficció. Només amb la veritat comença la llibertat. No és llibertat alegre, ni lleugera. És una veritat pròpia. Sense decorats. Sense excuses. La veritat, tal com ve. Sense maquillatge. Una bandera de rendició, no de derrota.
SHHH / SHHH
El silenci no és un luxe. És una necessitat. Aquesta bandera no és sorollosa. És un espai buit. Un desert on tot es desvaneix menys l’essencial. La flama petita d’una espelma. Respirar. Escoltar. Aprendre a estar en el no-fer. Aquí no hi ha música. No hi ha likes. Només tu i el que queda quan ho treus tot.
MY GUN HAS A NAME: VULNERABILITY / LA MEVA ARMA TÉ UN NOM: VULNERABILITAT
Aquesta bandera apunta al cor. No per fer mal, sinó per dir la veritat. La vulnerabilitat no és debilitat. És força sense cuirassa. És la capacitat de mostrar-te sense filtres, de no defensar-te. Aquí, l’arma és la paraula, el gest tendre, la mirada neta. Disparem amor i no callem.
I DARE TO DISLIKE / M’ATREVEIXO A NO AGRADAR
Dir no també és ioga. Aquesta bandera no busca agradar. No busca encaixar. És per a qui no té por de dissentir, de qüestionar, de rebutjar la forma establerta. Ens atrevim a no seguir la moda. A dir “no em representa”. A mostrar-nos contradictoris. A reivindicar la llibertat de no agradar. Aquesta bandera defensa el dret a posar límits, a dir no, a desafiar el “positivisme obligatori”.
A SWORD OF TRUTH / UNA ESPASA DE VERITAT
La veritat no sempre és pacífica. A vegades talla. A vegades desmantella. Aquesta bandera porta una espasa, no per fer guerra, sinó per tallar el vel. Jesús va dir: “No he vingut a portar pau, sinó l’espasa.” Aquesta espasa no és de violència, sinó de claredat. El ioga no sempre consola. A vegades sacseja.
FEAR-FREE / LLIURE DE POR
Un cadenat obert, amb la clau flotant a prop. No es tracta de no tenir por. La por hi és. Però no governa. No mana. No talla l’alè ni escriu les decisions. Ser “lliure de por” és mirar la por a la cara i seguir caminant. No desitjar seguretat absoluta. No voler garanties és conviure amb la incomoditat. Amb la incertesa. Amb el risc. I fer-ho amb els ulls oberts. “La por és la meva amiga”, deia Mike Tyson. Perquè no menteix. Perquè et mostra on et jugues la vida de veritat: al carrer, obert de bat a bat per donar-te amor, per rebre’l de fora i lliurar-lo sense condició.
ME, HUMANITY / JO, HUMANITAT
Aquesta no és la teva pràctica. És la nostra. Aquesta bandera és un recordatori que no ets només tu. Ets part del tot. Un cor dins d’una xarxa de cors. Practiquem per nosaltres, sí, però també per aquells que no poden. Per qui pateix, per qui fuig, per qui ha oblidat com respirar. Agraeix tot ésser viu. La natura completa. “No preguntis per qui sona la campana. Sona per tu.” (John Donne)
